Enlluernats

Tros de terra, i de molt més.
Gust de camp que s'empetiteix a mossegades de monstre, fent el gust regust de pols. La pols d'antany que s'escampa arreu, i més enllà.
Plora la calma que té set, l'arbre que és malmès, el sol que no pot descansar i ploram tots si esteim tot sols.
La mar ens crida a l'hivern amb mots d'escuma per a què guarim el cor i el jaç que ens serveix. Però essent amants de les pedres i del caure, movem el cel i la terra de cap a peus.
I la mar ens neteja el que trepitjam, i la gent riu i la gent corre i la gent es fa la sorda i la gent oblida. I la gent... Potser un dia trepitjarem les nostres petjades perquè la mar haurà preferit la sorra del vesí i no la nostra.
Què farem llavonces?
Beurem escuma passada de rosca, menjarem tomàtigues sense ramallet i enyorarem aquella pols que, creuant l'horitzó, decidí no tornar.
Menorca és tros de terra, i de molt més. Siau benvinguts exclama! Tronen cops de tambor i el ding-dong brama la bona nova fent bullir tota sang!
Amarga incoherència!
Victorioses les llosques dormen arran del mar, endinsant-se en el paisatge. Silencioses, ningú les veu fins que no hi és.
El peixet blau ja no canta sinó esquiva nostres restes, llavors perd la veu i les bimbolles de colors.
I trobam una flor i, darrera aquella mata que l'escalfa, el bany d'una casa que son amo ha perdut. I potser ja no cerca, potser ho va deixar per perdut.
Conquerim el sòl, amb frisseres i lleganyes als ulls, per cridar, als quatre vents, que som els primers d'una cursa contra un mateix. Però qui més frissa més tropissa.
Acampam sense prohibicions la dèria de podrir allò de tots. Podrir i no sembrar, final sense llavor.
Siau benvinguts, benvingut allò que neix, creix i tenim per tresor. Ben(a)vinguts siguem un.