Vestida de nit

I de nou, gràcies per vestir la nit de bellesa - Sílvia Pérez Cruz i el gran quintet de corda.

I la mar les esborrarà.
Un dia el món plourà veritats on la terra amb el seu verd més brillant enamorarà totes les petjades.
Agraïr des del cor la nit cridanera que es va coure sota la fosca del negre vespre.
Sentint-se infidel per absorbir les gotes d'amor, es lloava l'art del saber donar.
Vam collir la rosella, la flor vestida de gala, vestida amb cinc pètals que abrigaven tota emoció.
Era un atac de valents combatents contra indefensos cossos que rebien cops de puny. D'un puny que ens abraçava les entranyes i s'hi volia quedar.
Quina estranya sensació aquesta guerra de pau! Bellesa de parella de mots.
Tan de bo l'art de la vida arreli a dins nostre, coratjós i ferm.
La corda i el poal, la música i la persona broten paral·lelament amb força cercant la llum, aquell camí empedrat que ens duu a Santa Àgueda, tan sols per observar i sentir.
Tan sols, vol dir més i no manco quan els punts suspensius formen la línia que es ressegueix fent camí.
Pintar dins o pintar fora, la mar ho esborrarà.
La gràcia de la flor de cinc pètals venç el nostre escut, amb la sort, llavors, de trobar abric sota els seus sons. I no el sau de primavera que ens fa falta de nit i ens sobra de dia, sinó el regal que entra, ens besa i ens arranja el descosit.