Volare

Volare

A vegades, prenc el vol amb les meues ales d’aucell i aleteig damunt la mar i les muntanyes i, també, per qualque somni.

I pens que no és endebades el meu vol ni l’aleteig constant vencent el vent que em recula el recorregut ja fet.

I veig com l’ànsia s’esvalota com si el que sent sigui efímer. Però no ho és. Estim les ales que m’hi duen, estim la casa allà on som. Estim l’aquí i l’allà amb nua sinceritat.

El traç per damunt la terra m’aireja les orelles, el nas i les idees; i m’inflen el pit les abraçades que es desprenen de les plomes fins al cos.

Colom missatger. Vinjolita. Rondine.

Però un dia... les ales ja no seran ales i veurem les plantes verdejants, sentirem el perfum de les roses... i les dues tendres mans s’agafaran com dos petits juganers.

La vida és bella, agraesc i somric.