De nou, embranzida.

Bri d'alè. Calçat empedrat, també d'aglans, i el cel desvestit de fosc xiuxiuegen tímidament el cant suau de sempre el mateix. El seu coll carabassa guaita de mata a figuera i, potser, s'hi adorm. 

No sé si és aquella figa juganera, l'olor d'anhel, la calma del seu gronxat. No ho sé però m'hi assec.

És bri d'alè el verd i la imatge, el blau i el vol d'un somni que nia al solc més dens. No serà enderrossall el meu somriure!

No sé si és el pa i senalla de jovent o la soledat plena que regolfa i m'omple.

Bri d'alè com nom de mare, com fita a horitzó. Com abraçada de qui escalfa amb nus mariner.

Engronxa i sacseja, bela i espera.

És allà; el niu fet de mar i muntanya que m'espera i arrela dins meu.