Sant Joan a mossos

Ara que encetam es mes de juny, aprofit per recuperar es relat que vaig escriure l'any 2015 per sa revista de Sant Joan del Diari Menorca.

Tot i sa desmesura i sa incertesa que, més del que ens agradaria, es fa present, em dispòs a reviure aquells moments que essent petits fan la festa gran.

         "Comença l'abella la bresca, com el poble comença a respirar la brisca de la festa. És ràpida la seva passa a les nostres vores, llarga per molts l'espera. Una flor neix a poc a poc, la nostra festa, passat les roselles, creix fent-se gran a corre-cuita. Pocs dies, matí a vespre.

          La meva imaginació s'aireja per moments i recorda imatges nítides quan a precs del sol de maig el flabiol encara llunyà brinda el seu dolç so.

         És estimada la sensació que produeix escoltar en boca d'algú qualque fet referent a aquestes festes, el pit se'ns omple. És festa arrelada, pròpia, tan autòctona, tan d'aquí com Joans hi ha a Menorca, proclama de què allò és viu i roman al solc de la terra.

         Obren els panys les portes expectants de gresca, somriures i cants. Mentida seria negar que la taula enllestida no vessa de dolça i salada manduca. Bons pastissets, sobrassada, pa amb formatge i una “dolça” rosa o blanca, que n'és de difícil el seu mos sense embrutar-se!

         La il·lusió envaeix una família per l'arribada del Be i la comitiva a la seva llar. Tot arranjat i cuidat, estovalles, tovallons, copes, gerres..., tot a punt. Si és que sempre per aquestes dates, els grups d'amics corren el mateix vol i famílies senceres s'agrupen per brollar d'alegria i collir gran anyada de bon goig.

         Sant Joan no és només espectacle de titelles que observam, en som partícips fent gala d'una preparació digne al nostre abast.

         Vespre especial per servidora, quan el cant dels Fru-Frús, enlluernats pels festers, engalana la nit anterior al dissabte de Sant Joan. Viu i jocós el record del cercle que es dibuixa, guitarres i esvalot. La veu i el cos assajen per cridar i cantar els bots dels cavalls. Un cavall fresc somrient i un caixer orgullós bota a petició de la multitud; un avi, un nét, un pare, una mare, un amic, un fill... Tothom hi té cabuda.

         Sant Joan és per a tots. I quan la terra va ben llaurada, el fruit creix en salut i bona traça. Cuidem-lo. Mimem-lo.

         Sí que bull el Born en veure entrar i encoratjar la passió saltant al ritme del “jaleo”. Suor i bona calor.

         Repiquen les campanes gairebé soles al camp, Sant Joan de Missa és comunió d'esperit, calma i bellesa. Avellanes tirava per fer gambes el jovent, quin jovent córre avui en dia que ni festeja ni deixa festejar.

         Els protagonistes vestits de negre, a cops dalt, a cops baix, són timó de qualsevulla, d'enrenou, de vertadera gesta. I el silenci? El silenci pot ésser present quan els carrers es tenyeixen de negre i només els esperons dinamitzen el compàs del seu pas. A peu. Galana la seva música, la impressió de què el cor batega a igual ritme, que la matinada ja és ben a prop. I un descans de gernació acompanya aquell moment.

         Hi ha “retrucs” que baden per la finestra quan les ferradures desvetllen el silenci de carrers ancestrals. El sol del matí desperta petits i grans, el temps transcorre a passes més lentes i tots ens cobrim amb la gràcia de “prendre'ns les coses amb més calma”. Per mig dia, tan sols.

         El poble s'entusiasme en eixam a tothora però sempre hi ha un instant per aterrar i esclatar interiorment. Com quan després de la convidada, ens enamoram d'una veu que ens regala unes paraules sentides. Un discurs escoltat i pronunciat amb tendresa i que és un entremig necessari entre exaltació al Born i exaltació al pla. Pau i Bé.   

         La nit s'embriaga de rialles i passes amunt i avall. Cases, corregudes, voltes. I retronant, ja parteix el cavall a galop sobre el terra en ser ben fosc. Ràpid com el vent a cercar el descans tan merescut.

         L'acomiadam amb el cor encongit com quan els dos capells de teula es toquen i pren camí la qualcada amb el seu més vell caixer. Les empremtes diverses, les petjades immenses. Els colors, vermell al fons de la bandera i blanc com els confits que un tal Carralet reparteix feliçment mentre guspireja el preludi d'un amor que es repeteix any rera any. Com Sant Joan, rel de poble, que sempre perdura, hiverna en temps de fred i torna per a vestir-nos de joia començat l'estiu.

         Bon Sant Joan."