Rompem estereotips a la llegenda de Sant Jordi! *El drac sense sang*

- Aquesta ha estat la darrera, majestat! –digué un dels servents del rei en haver tirat una vaca a la cara del drac.

Ja no hi quedaven més bèsties, ni plantes ni cap petit animal per a poder alimentar el drac. Tot el regne estava preocupat per com poder combatre la fam d’aquell monstre que, segons ells, rondava per les terres de palau sembrant terror. Des del més vell dels ancians fins al més petit dels juganers ploraven la desgràcia de veure’s superats per la panxa sense fons d’aquell animalot.

Els habitants del poble de Montblanc i tota la cort passaren nit en vetlla a la cambra majestuosa del castell. Debateren fins que les parpelles els digueren prou però, tot i així, no arribaren a cap conclusió. Ni tan sols passejava un cuquet sota terra! I el drac seria puntual a la seva cita...

Va ser a mig matí, després d’haver esmorzat, que el rei trobà la solució. Majestat sortí disparat del bany amb els pantalons abaixats i cridà als quatre vents que havia arribat a bon port.

- Ara mateix farem un sorteig! Els nostres noms posarem en un sac i qui, per ventura, surti elegit serà la propera menjua del drac!

Tothom escoltà amb molta atenció el que el rei explicà i, amb neguit, hi vingueren d’acord. Un cop els noms apuntats, una mà tremolosa agafà la butlleta pertanyent a la princesa del poble, l’estimada hereva de majestat. Aquest, no pogué faltar a la seva paraula i comunicà amb molta tristesa a la seva filla el paper que se li havia encomanat.

- Aquest migdia entregarem el teu cos al drac per a salvar un dia la vida de tot el poble.

La princesa no badà boca i, abaixant el cap, sospirà profundament claudicant a aquella decisió. Abraçà per última vegada el seu estimat pare, es posà el collar de la seva mare i es dirigí cap a la plaça. Quan fou al bell mig divisà, sota un abric marró de llana i caputxa posada, a qui enyoraria el seu cor. Tot seguit, s’entregà al drac que, suposadament afamat i defensant-se dels crits i pedres, s’endugué la princesa amb poca delicadesa.

El rei plorà el desenllaç de la seva estimada filla i tot el poble aplaudí la valent decisió presa. El rei s’inflà en veure com n’era d’admirat.

En arribar a casa, el drac deixà la princesa a terra amb molta cura i partí camp a través. Quan la donzella quedà sola, de lluny aparegué la bestiola de l’Antonieta, el xai del senyor Josep, la gallina de l’àvia Guillema... Tots campant per entre l’herba enorme que rodejava el cau del drac. També hi havia la margarida blanca del balcó del tiet Marc i el roser de la Jordina! La princesa quedà gelada.

En aquell moment aparegué a galop la silueta d’abric marró de llana que agafà la princesa amb la intenció d’emportar-se-la a casa. Aquesta, tot i alegrar-se, no es deixà. Per contra, li mostrà tots els animals que habitaven tranquil·lament a aquella terra. Corregueren cap als animalons, estaven vius i feliços. Anaren a buscar la bèstia i la sorprengueren bressolant un drac de poc més d’un pam. La princesa, esperançada en què aquest no era dolent, s’acostà a ell i li preguntà el que no entenia de cap de les maneres. El drac respongué:

- Venia de visita i m’heu apedregat.

La princesa, agafada de la seva mà estimada, anà a explicar a majestat tot el que havien descobert. El rei quasi es desmaià i donà les gràcies a qui creia que havia deslligat a la seva filla de les urpes del drac. Però, amb veu greu i fent-se anomenar Jordi, respongué que cap espasa havia tret. El rei no s’ho podia creure i feu formar tot el seu exèrcit més fidel per anar a veure les terres d’aquell monstre. En arribar-hi quedà petrificat, totes les bèsties pasturaven sense sang ni fetge, ni punxes ni punyals.

- Sense ferida ni dolor –es digué a si mateix.

- Tan sols venia de visita –li explicà la princesa.

Feu retirar ràpidament l’armament del seu exèrcit. Convençut tornà al seu regne, s’endugué tots els animalons i recomanà que ningú emetés judici sense conèixer. En honor a aquesta troballa, el rei posà per escut del poble de Montblanc quatre línies vermelles com garrots passats pel cor, simbolitzant les llances amb les quals havien volgut matar l’animal. De fons, el color groc de la pell del drac.

Després, el rei observà com en Jordi regalava una rosa a la princesa. Majestat li preguntà si el volia per espòs. La filla sospirà i, decidida, digué que no era Jordi sinó Jordina qui li tenia el cor robat. Jordina es tragué la caputxa i deixà descobert el misteri de l’amor de la princesa.

Des d’aquell dia, l’entrada al poble de Montblanc va ser batejada per Porta de Sant Jordi en honor a totes les persones que amagades sota altres noms havien lluitat per llur felicitat.