Pedres que esgoten

Li hagués pogut contestar, li hagués pogut dir que aturés, li hagués pogut dir que n'hi havia prou. Però semblava irreal, no va saber aturar-ho i se'n va emportar la motxilla de pedres a ca seva.
Mirada perversa, ulls que penetren i paraules que fan mal. Éssers que, duent un llençol de superioritat a sobre, caminen fent passa al damunt de l'altre, trepitjant-lo, emboirant-lo, fent-lo petit.
Lladrava vocables ferotges que eren insults, mirades que eren inquietants, somriures que eren falsos i gests amb delicadesa absurda. Va esmicolar, aixafar, no va deixar ser.
I després, a casa, va desfer la motxilla de pedres traient-les una a una. Va intentar deixar-les anar, esborrar-les, però... Les pedres amb el pas del temps es desfan, no?
Calla, escolta, observa, entén i posa't com un igual. Potser l'erosió sigui prou gran com per evitar-li el camí.