Palpant el seu retorn

I no plou. El camp no es banya i els meus peus tampoc.
Volen caure les gotes com les llàgrimes de dol d'aquelles bruixes que es pentinen observant la mar. I que prest es perdran cel avall.
El novè mes arribà a galop entre tro i raig, entre enyorança i alegria. S'obriren les portes d'un setembre que per a molts és partida, besades d'acomiadament i nostàlgia de coca amb albercoc.
Per a molts, trobada.
Les cases, vestides de covardia, s'encongeixen de fora cap a dins, gronxant la tardor i l'hivern, emparant la seva embranzida. Les renous s'empobreixen, engalanades de tendresa, sota les allaus de silenci que omplen i reguen les paus de qualsevulla.
És a prop el ritu del foc que calma les distàncies i encén el record. El record que, afamat, cerca i recerca, estima i venera, la gelosa quietud.
La quietud que mou inquietuds, que no resta quieta i amaga virtuts.